Per una qüestió purament cultural, la bellesa de la dona sempre ha estat més apreciada que la d'un home. Del que no hi ha dubte és que la imatge és el primer que veiem d'una persona.
El físic és la targeta de presentació personal. Al llarg de la història, el prototip d'home ideal ha anat tenint algunes variacions. Però sempre s'ha mantingut el mateix fons.
La història antiga i el prototip d'home ideal
De la Prehistòria tenim molt poques representacions d'homes amb al·lusió a la seva bellesa masculina. Més aviat es dibuixaven les accions que duia a terme: caça, fabricació d'eines i estris, foc, agricultura, art, etc.
A l'antic Egipte, Els cànons de bellesa estaven associats a l'harmonia ia la perfecció. Tot en el cos humà eren proporcions.
En el món grec, Es prevalien les proporcions atlètiques. Es tractava de cossos ben definits, sobretot pel que fa a la musculació.
Roma i l'Edat Mitjana i renaixentista
A Roma hi havia de tot. I com la seva història és tan llarga, en algunes etapes l'home tenia barba, cabells arrissats, en altres no, etc. A poc a poc van anar arribant els germans, i la barba i els cabells llargs es van anar assentant.
En la Edat Mitjana el fervor religiós estava a l'ordre del dia. El control de l'Església és total, i no es representen les figures sense roba.
Al llarg de l' Renaixement, es busca el cànon de bellesa masculí, idealitzat. Una exaltació de les proporcions humanes, buscant la perfecció i l'ocultació dels sentiments.
El barroc era aparença i pompositat. Es destaca el pèl dels homes (amb les perruques), pell blanca i galtes rosades.
Segles XX i XXI
El segle XX es caracteritza pel culte a cossos masculís amb múscul, atlètics.
Al XXI es busquen homes prims però musculosos, amb molt poc greix corporal.
Fonts imatges: Arturo perruquer / Mel Bross